Sa Travessa. Sant Telm – Pollença.

Dijous 24 de març de 2013. Sant Telm - Sóller.


A la fi ha arribat el moment. Estam concentrats a les 06:30 a Ca Na Miquela per tenir temps de berenar, posar les bicis al remolc i així a les 07:00 ja estar camí de Sant Telm.
Som conscients que avui serà un dia dur. Hem volgut arribar a Sóller el primer dia i això ens obliga a partir d’hora, i ho volem fer a les 08:00. El camí amb l’autocar va bé, i entre el descarregar bicis, preparar-nos i foto de grup, quan ens posam en marxa ja son les 08:10.
(foto  grupo a Sant Telm)
Només partir hem tengut el primer dilema, ja que per pujar cap a La Trapa se pot fer per pista o per la trialera, que ha estat l’opció elegida, ja que se fa vorera de la costa i se tenen unes molt bones vistes de la Dragonera i la mar. A més a més avui matí hi havia un llençol de niguls baixos que donaven un aspecte enigmàtic a la costa.
Ha costat arribar adalt, perquè només partir ja s’ha de fer cap amunt; les cames encara no estan calentes, el cor s’acelera i falta l’alè, però una vegada adalt ja hem tengut la primera satisfacció; bones vistes i primer obstacle superat.
Durant aquest primers quilómetres hem coincidit amb un grup d’excursionistes que haviem de fer la travessa en quatre dies.
Una vegada ens hem reagrupat hem seguit cap a les runes de les cases de La Trapa, però no hem baixat a l’Hermita, passant gust de poder rodar pràcticament tot el temps i gaudint de molt bones vistes. Es inevitable que el grup se vagi estirant, ja que continuament hi ha passos que requereixen fer-se a peu i això ens separa, però amb bon ritme seguim fins arribar a la fita enorme des de la que se pot anar a fer una ullada al Mirador del Cap Fabioler. Aquí feim una aturada, i uns quants aprofitem per anar fins al Mirador.
Després de menjar un poc, començam un tram de baixada, però als pocs metres ens aturem ja que en Pere ha tingut averia i seria. Resulta que ha xapat un dels perns que sujecten la patilla i no en te de recanvi, mala ferida.
En Maseno se posa a fer feina, i retalla la cadena, deixant el desarrollo amb el plat petit amb un pinyó d’enmig, per poder anar tirant. Acaba passant casi mitja hora quan partim, però als pocs minuts en Pere no pot rodar, ja que la presió que exerceix la cadena provoca que la biela de carboni flexi i fregui amb el tirant traser. Duim la sort de que passa un tot terreny d’uns veinats de per allà i ens acosten en Pere fins a dalt de Ses Basses, de tal manera que pot fer la baixa fins al Coll de Sa Gramola. Pel camí anam pensant com posar-hi remei, però duim la sort de que just al Coll hi ha un taxi d’Andratx que hi deixa uns turistes. En Pere hi puja i l’acompanya a Manacor, on en Caldentey li obri la tenda i li deixa una rígida per tornar-se a juntar amb nosaltres a Valldemosa.
Aquí no tenim més remei que seguir per carretera fins a Estellencs, on aturem uns minuts per fer un café i menjar un poc. Xerrant amb un veinat del poble ja ens avisa que si volem agafar el GR cap a Es Rafal (Planicia) no ho podrem fer ja que està prohibit. De totes maneres, com que hi hem de passar, sortim cap allà i efectivament quan hi som ens trobem aquest cartell.
Quin remei, més carretera per arribar fins Banyalbufar, on podem afagar una petita adressera però tot lo demés asfalt fins al camí de Sa Volta des General. Ens tornem a reagrupar i començam a ciclar, però amb molta precaució ja que el camí està molt transitat per caminants, sobretot families i no el podem disfrutar tot lo que voldriem. Així i tot, a un dels punts més guapos me puc aturar a fer fotos als companys d’aventura.


Ens agrupem a l’encreuament amb el camí de la finca de Son Bunyola i baixem cap al Port, on no aturem perquè ja duim aprop d’una hora de retard respecte les previsions fetes i seguim pels tiranys que ens duem cap a la Cala de s’Hort de sa Cova que ens ha de dur cap al camí que puja a la urbanització de George Sanders.
El camí transcurreix per zones de molta vegetació, pedres i altres complicacions, que fan que el ritme sigui suau i ens permet anar fent conversa.
Arribats a la Cala, baixem a la font que du el mateix nom; font de s’Hort de la Cova; on carreguem d’aigua abans de començar la pujada cap a Valldemossa.
Per sortir de la cala s’ha de fer a peu i amb la bici a l’ombro, però llavors superat un botador començam a poder ciclar.

Sabem que la pujada serà llarga i dura. Al principi tots ciclem, però poc a poc començam a posar peu a terra. Al meu cas, vaig còmode, però pensant amb tot lo que queda, sobretot pensant amb la pujada de Son Moragues, poso peu a terra per administrar forces. Així, durant la propera hora ens anem separant, pujant cadascu al ser ritme i amb reagrupacions parcials. El camí es dur i fa un bon sol que ajuda a fer-ho més difícil.
Així que poc a poc anam arribant a la urbanització. Jo som dels darrers i hi arribo certament cansat, però ara ens toca aturar a Valldemossa a recuperar forces. Farem aturada a Ca'n Molines i esperarem en Pere que és de camí i se juntarà novament amb el grup.
De la urbanització tiram per avall i els joves se destaquen; als punyeteros encara els queden ànims per tirar fins al poble.
Tenim la sort de poder seure a Ca’n Molinas. És hora de beure fresc, menjar dolç i descansar un poc les cames, perquè la propera part serà molt molt dura.
Arriba en Pere, just quan ja duim uns 20’ de descans i toca partir. N’hi ha que no han pujat per Son Moragues i no son conscients de lo que ens queda. Fins a la segona barrera (on el botador) anam agrupats, però a partir d’aquí cadascú tira com pot. En Maseno ens diu que en total son quince revolts fins arribar al Refugi des Cairats, … i al segon la cosa ja està fotuda. La majoria intentem ciclar de revolt a revolt i aturar cada cert temps per poder seguir, però a estones no queda més remei que pujar a peu.
Arribat al refugi, hi ha en Maseno aturat, en Firestone hi acaba d’arribar i a mi me falta poc. Hi ha un grup que està acabant de dinar i s’estranyen de veure-hi bicicletes per allà, però quan els deim d’on venim i on anem queden flipats. De fet n’hi ha un que ens posa d’herois. Ha estat un moment curiós.
Ens juntem passat el refugi per descansar un poc abans de començar el camí de l’Arxiduc, però tenim un contratemps; en Toni Puil se troba un poc maretjat. Se seu i li feim beure isotònic i un gel. Als deu minuts se troba millor i ens anima a seguir. Durant una estona va darrera amb en Firestone (cunyat) i en Damià (nebot); la familia unida; però quan ens trobem una vegada més tots junts, on el camí tira cap al Teix o cap al Pla des Pouet veim que certament està millor, fa bona cara i seguim cap adalt.
Donat al bon dia que fa gaudim d’unes vistes espectaculars i pràcticament tots anem fent fotos, ja sigui del paisatge com de nosaltres mateixos. És d’aquests moments que el plaer passa davant el patiment. Així superem el Puig Gros i seguim cap a l’encreuament de Ses Fontanelles.
Jo fa una estona que estic rodant tot sol i m’hi trobo en Firestone. Arriba n’Amador i darrera ell en Damià, en Toni Puil, en Ramón i en Pep. Seguim cap a Es Garagolí, punt d’aturada per gaudir novament de les vistes, fer fotografies, beure i tornar a menjar.
Ens acostem ja al punt on hem de baixar pels Cingles de Son Rul·lan i ho feim agrupats, ja que el camí transcurreix sobre les pedres i no sempre està clar. De fet, a un moment donat ens desviem d’ell i quan ens donem compte en dirigim cap a tallats d’on no podrem seguir. En Maseno i en Miquel “Pastureta” son els que  més coneixen aquest redol i no s’en fan creus de com s’han despistat. Ens veim forçats a tornar a rera, amb la dificultat que suposa, d’haver de fer-ho amb les bicicletes a l’ombro i cansats. Son aprop de les sis, hora que pensavem que podriem arribar a Sóller. Ara ja començam a pensar que serà difícil poder fer Deià-Sóller pels camins de Castelló i Rost perquè la fosca ens menjarà.
La baixada és llarga i se fa llarga, perquè es camí està molt espenyat, tenim poques ganes d’arriscar i el feim en gran part a peu. Ja a la part final anam rodant el filera de 12. Quan som a la carretera decidim que hem d’arribar a Sóller per carretera. Son ja les set i hem de fer aprop de 15 kms., que suposa aprop de tres quarts rodant, a les fosques i cansats. Així doncs, treim els llums que tenim; dos focos davanters i quatre llums trasers i començam aquest darrer tram. Rodam de dos en dos amb bon ritme, retirant-nos al màxim cada vegada que ens creuam amb cotxes.
Així, aprop de les vuit arribem a Sóller. Per més fer, enlloc d’anar directes a l’Hostal Nadal acabem fent una “volteta” pel poble, cosa que retarda uns 10 minuts més l’arribada. Un pic allà, deixam les bicis al terrat intern, agafam les bosses de roba i cap a les habitacions.
Resulta que només hi ha una dutxa per planta. Ja podeu suposar el “pollo” que montam a aquell hostalet; “que hi ha cualcú ara?”, “qui me deixa un poc de sabó?”, …
En menys d’una hora ja som tots 12 al carrer sercant un lloc on sopar, i al final ho feim a un restaurant de plaça on mengem unes pizzes boníssimes. La “carnívora” va ser la que va tenir més èxit.
Sopem amb tranquilitat, contant anècdotes del dia i fent plans respecte demà. No tenim clar per on començar, però ho deixem per demà, estam cansats i tenim ganes d'anar a dormir.

Divendres 25 de març de 2013. Sóller - Pollença.

Hem quedat en partir a les 08:30h. Des de les 07:00h ja ens anam despertant i anant a berenar però no coincidim tots al mateix bar, curiós. Ens anem juntant al patí de l'Hostal, carreguem de fruita i aigua, posem les bicis a punt, pasam comptes i partim.
Hi ha diverses maneres d'arribar als Gorgs, però la més autèntica (menys asfalt) és pujant el barranc de Biniaraitx. Sabem que és una opció dura i més partint en bon matí.
Fa uns anys que no he estat al barranc i per amunt només ho he fet a peu, fins ara no m'havia passat pel cap pujar-hi amb la mtb. De tot d'una partim caminant, però una vegada hem passat aquell seguit de curves de 180 graus que hi ha al principi de la pujada, se torna factible pujar rodant, tot i que cada cert temps és necessari fer un descans.
De tot d'una el grup s'estira. En Damià, en Dimàs, en Toni i en Masseno van davant, mirant de pujar sense fer peus, aprofitant les parets de les curves per arrepitar-se i descansar un poc. Els demés anem fent tira tira. Al meu cas, me deix caure fins al final de grup, ja que m'aturo constantment per fer fotos del paissatge, dels companys de ruta; i sencillament per badar d'aquest paratge tan espectacular que tenim a canostra i que tan poques vegades visito.

Així la pujada va sient entretinguda, perquè sempre n'hi ha qualcun d'aturat i mai se fa el camí totsol. A més anem fent diverses aturades per agrupar-nos i fer una mossegada.

Durant la pujada ens trobem tant amb excursionistes que també fan part de la travessa, amb gent del poble, amb un grup que pujen per baixar fent barranquisme, ... és un lloc on s'hi respira esportivitat. En total necessitem dues hores per arribar a dalt, a les cases de l'Ofre i començar a enfilar la pista que ens durà fins al Coll de l'Ofre on feim un descans ja que entre les casi tres hores que duim pujant i la calor que fa aquests dies, ho neccessitem.
És hora de barretes i fotos i anem comentant per on hem de seguir. La ruta ideada és arribats a la carretera pujar per la Font des Noguer cap al Coll des Prat, però tot se desbarata quan en Miquel Firestone diu que no se troba bé. Ha pujat amb bon ritme fins aquí i potser ara ho està pagant. La diferència respecte ahir amb en Toni és que les begudes i el menjar no l'acabem de reforçar. Decidim baixar fins a l'embassament de Cúber, uns per la pista i uns altres pel Torrent de Binimorat. Quan hi som, veim que en Miquel no se veu amb forces de fer la ruta prevista, i com que la idea és anar tots junts, decidim seguir per carretera, tira tira.
Això, tot i desviar-nos de la ruta ideal, ens deixa més temps per acabar l'etapa d'avui i per aprofitar aquest temps ja feim pensaments respecte el dinar, així que decidim que aturarem a Ca's Gallet a dinar a taula.
Aquests quilómetres de carretera son pesats. A mi amb la Cube se me fa difícil, me costa rodar per l'asfalt.
Feim aturada a l'embassament del Gorg Blau per fer foto de grup;
Poc abans del camí que puja cap a les Voltes del Galileu ens desviem per l'esquerra per una pista que ens durà fins a la Font Coberta, ja a Lluc. Aturem una estona i rodam cap amunt a la urbanització des Guix per posar peus baix taula.
A Cas Gallet ens esperen uns entrants, arròs brut i gató amb gelat. Tots acabem ben redons i segurs de que farà mal tornar a posar-nos a rodar.
 
Amb panxa plena i molt molt relaxats ens tornem a pujar a les bicis per fer la darreta part d'aquesta etapa.
Seguim per davant de l'alzinar que hi ha just a l'altra banda de carretera, pujant poc a poc a ritme moderat direcció Menut.
Anam fent rialles i comèdia, coneixedors de que la gesta està casi aconseguida, tot i que per arribar fins al primer dels botedors ja estem suant l'arròs per les rampotes del camí.

Alzina milenaria de Menut
Arribats a la darrera barrera, tot per avall pel camí vell de Pollença-Lluc, uns per la pista i altres per les adreceres, fins al punt on en lloc de baixar per la pista ho feim pels tiranys. Son moments molt divertits, on la majoria rodem plegats a un ritme que així ho permet.


Els darrers quilòmetres els feim ja sense frissar, casi celebrant que tot ha anat bé, que no hi ha hagut cap caiguda, que manco l'averia d'en Pere no ha passat res més, que la climatologia ha acompanyat, ... que hem estat en bona companyia, potser lo més important.
Així, sense adonar-nos ens plantem al Pont Romà, on un poc més allà ens espera el bus que ens durà de nou cap a Vilafranca.
Durant el camí de tornada ja anem xerrant de quin ha de ser el proper repte de grup, la Travessa però al revés, una Travessa per Llevant, el Camino de Santiago, ... el temps dirà.

1 comentari:

  1. no llegia res tan èpic des de ses cròniques del rei en Jaume!!

    ResponSuprimeix